L’art de deixar anar. La mort com a part de la vida.
- Marcia Cecchini
- 13 feb
- 6 Min. de lectura
Actualizado: 18 feb
Intentant defugir de les regles fàcils i simples que emergeixen com bolets en els nostres dies, parlarem de la pèrdua, de la mort, no només com un final, sinó com un procés orgànic en vida. Com podem integrar la pràctica de deixar anar en el ioga i en la vida?
Vivim en un somni, sovint esbiaixat, mirant una de les cares de la moneda, solem estar atrapats a la vida o esclavitzats per la por a la mort. Ens és més fàcil situar-nos als extrems, els grisos sovint ens incomoden. L’equilibri és cansat i exigent, ho constatem sovint en la pràctica del ioga, requereix presència, atenció i també esforç. Però alhora, hem experimentat que la consciència i la flexibilitat ens ajuden a adaptar-nos millor, a minimitzar el malestar propi i aliè, desenvolupant coneixement, discerniment i equanimitat, un combinat alquímic que ens apropa a la llibertat.
Avui en dia
Atrapats pel soroll del món exterior, cada cop més intens, ininterromput i esperpèntic, sigui en forma d'anestèsia o de rebuig, orbitem a milers d’anys llum del nostre paratge interior, silenciós, càlid i humil, que no busca captar l’atenció, simplement està allà present, quasi imperceptible, amb un potencial immens d’abraçar, sostenir i sanar.
Ens identifiquen amb el nostre cos, creences, feines, possessions, rols i circumstàncies, esperem que tot es mantingui estable, fix i que hi hagi els mínims moviments possibles, que no trenquin el nostre aparent estat de calma i seguretat. Però tot això, igual que l’asfalt sobre la terra, és una fina capa que ens transmet una sensació d’estabilitat i fermesa, que descobrim efímera quan la naturalesa es deixa sentir. Com comentava al principi, ni un extrem ni l’altre. No cal viure atemorits ni tampoc enganyats, cal ser conscients de quines són les regles del joc i jugar la millor partida possible.
Què en diuen els savis?
Grans savis ens parlen de l’acceptació, de la rendició (que no resignació), i reciten el mantra de: “allò a què et resisteixes persisteix, allò que acceptes es transforma”. Quasi instantàniament sentim un tancament d’estómac, és la por que s’ha activat a través del nostre instint de supervivència (ni de conya! Cal lluitar pel que ens manté aparentment vius: la nostra forma, estatus, cognició, …). Però la vida no passa sense oferir aquests moments tan poc desitjats; perdem una feina, hi ha un trencament de parella, sentim la pèrdua d’una persona estimada, perdem la nostra salut o condició…, i toca transitar el viatge o quedar-nos enquistats en el patiment.
No simplificaré la història, no va de dir: “el patiment és una gran oportunitat”, és una frase que irrita enormement quan un està en un gran procés de dol, a vegades són anys de comprensió i de negociació. Però al final, un bon dol ha de passar tard o d’hora per l’acceptació, i és només llavors, que amb la perspectiva del temps, un pot entendre el missatge, l’aprenentatge i agrair el procés.
Quin paper en té el ioga?
La pràctica del ioga ens convida a entrar en contacte amb aquest desaferrament cada cop que ens posem sobre l’estoreta o al coixinet. Juntament amb la base ètica i la filosofia del ioga, se'ns posa a treballar de valent: no cap enfora, no pels altres, sinó per a i cap a un mateix. I a mesura que va esdevenint l’alquímia, tot és més fluid, més fàcil i més harmoniós, fins i tot el que és dens i dolorós.
El ioga ens ofereix posar en pràctica aquest “deixar anar” a dosis petites i controlades, perquè el sistema d’amenaça no s’activi, o ho faci el mínim possible. Deixar anar l’aire, el cos, les idees, la forma, les expectatives, el control... tot un viatge que ens permet fer-nos conscients del gran aferrament a què estem sotmesos, i de l’abisme del desconegut que intuïm en aquestes accions. Descriuré dues possibles propostes que treballem a les sessions de ioga i teràpia, que ens inviten a experimentar l’art de deixar anar.
La respiració
La respiració, la pràctica reina, aquella que ens recorda que cada inspiració és la destresa de “deixar entrar”, obrir la porta a la vida, a l’oxigen, a l’energia, a la consciència i a l’atenció; i que cada exhalació és la destresa de “deixar sortir”, deixar anar allò que ja no ens serveix: el diòxid de carboni, el control, el que posseïm, l’aire. Sabem que, si no hi ha un equilibri entre aquests dos complements, apareix la malaltia: o per inanició (falta d’aliment) o per intoxicació (excés de compostos nocius). Integrar aquests dos moviments i deixar-los fluir de forma natural és una gran pràctica que proporciona profunds aprenentatges.
Pots fer una petita pausa en la lectura i simplement guiar-te amb les autoinstruccions: “deixar entrar” en inspirar, “deixar sortir” en exhalar, amb presència i sense judici.
Quan avancem en la pràctica, observem de forma natural (o introduïm de forma intencionada) les pauses. Pausa amb pulmons plens (Antara Kumbhaka): màxima atenció, presència i concentració, alhora contenció i protecció (algun dia farem un post sobre la psicologia de la respiració, una matèria fascinant); i pausa amb pulmons buits (Bahir Kumbhaka): ens quedem absorts, dissolts, desidentificats, la porta al buit.
En moments de relaxació o meditació, tal com s'introdueix en el sutra II.51 dels Yoga Sutra de Patanjali, apareix una pausa espontània i natural amb pulmons buits (Kevala Kumbhaka). En un estat de profunda connexió, no hi ha forma, no hi ha pensament, no hi ha respiració: esdevé l’estat de buit (Sunya), on no hi ha res i hi és tot alhora, on podem experimentar un estat de serenor profunda, joia i plenitud, tot i que sembli una paradoxa. Serà aquesta experiència similar a una mort?
Et convido a aturar-te de nou a observar per uns minuts la teva respiració: pots provar de fer unes quantes exhalacions profundes i llargues, i observar.
Apareix alguna pausa espontània al final de l'exhalació?
La relaxació
La segona gran destresa iòguica és l’art de la relaxació. Hi ha moltes tècniques que ajuden a desenvolupar la resposta de relaxació de forma voluntària, però avui parlarem únicament de la postura que solem utilitzar per a la relaxació: la postura del cadàver (Shavasana). El seu nom ja és un preludi de quin és el seu objectiu: el camí del deseiximent.
Estirats d’esquena a la terra (de la mateixa manera que se sol enterrar o incinerar els morts), ens convidem a adoptar la postura més fàcil de realitzar físicament, i la més complexa psíquicament parlant. Convidem a deixar anar el pes del cos, afluixar la ment i desprendre’ns d’aferraments que busquen obtenir plaer o evitar malestar. Cada una d’aquestes fases pot suposar un gran repte: sovint són experiències que poden activar una alarma del sistema simpàtic, que crida que deixar anar el control és sinònim de risc vital. Potser és un bon moment per bregar amb un mateix, amb cura i comprensió, i desactivar aquests patrons disfuncionals de supervivència.
La direcció
Observar i transformar el que governa l’inconscient és el camí de l’autoconeixement que proposa el ioga, i no només des de la cognició (que també), sinó des de la integració a través de la pràctica. Reeducar la nostra ment, els nostres patrons profunds de supervivència (aquells que emergeixen amb les millors de les intencions, però que ens ancoren a un patiment sostingut i, sovint, poc conscient), pot ser una bona aspiració per alliberar-nos de l’esclavatge: un camí segur cap a la llibertat.
Segurament podem entendre fàcilment que hi ha funcions biològiques que, si no som capaços de deixar anar (desactivar el nostre sistema controlador i d’alerta) no podran esdevenir, com ara adormir-nos, anar de ventre, expirar i, per què no, morir. Aprendre a desactivar aquests patrons inconscients requereix constància i determinació, però és un camí que ens apropa a viure plenament, amb tots els seus matisos i extrems; ens ajuda a sortir del miratge de la identificació amb el cos, amb les possessions, amb els rols, amb els altres..., vivint amb menys equipatge, menys esforç i més llibertat.
Cada estoneta a la màrfega o al coixí, viscuda amb entrega i determinació, ens ajuda a cultivar una millor versió de nosaltres mateixos: més autèntica i funcional, més connectada amb el que realment som: consciència en una naturalesa d'impermanència?
Comentarios